MÚSICA

5. L'inici de la polifonia

 

Al principal del segle XI comencem a escriure's cants a més d'una veu (polifonia:poli, 'moltes'; phoné, 'veu'). Les primeres polifonies (organum) es creaven a partir d'una melodia gregoriana que s'anomenava tenor. 

En l'organum, la veu principal és una melodia gregoriana i s'anomena cantus firmus. La segona veu se separa de la primera i la segueix, nota contra nota, a una distància de quarta per tornar a acabar amb l'uníson.

A Anglaterra existia un tipus especial d'organum que s'anomena gymel, en el qual la distància entre les dues veus és de tercera.

Més tard, al segle XI, apareix un altre procediment polifònic: el discantus o organum lliure, on les diferents veus ja no són paral·leles, sinó que quan una puja l'altra baixa i l'intervé.

Ben aviat, al principi del segle XII, la segona veu començarà a independitzar-se de la primera (cant pla) i farà dibuixos melòdics sobre aquesta, que seguirà cantant el text religiós. Aquest disseny musical, que pot recordar les lletres ormentades dels manuscrits de l'època, rep el nom d'organum melismàtic o florejat.

Més endevant s'afegiran una tercera i una quarta veu. Aquest domini de la composició polifònica afavorirà l'aparició del conductus.

Derivat del discantus, sorgirà el motet (que prové del francès mot, 'paraula'), forma que s'utilitzarà tant en la música religiosa com en la profana. Sovint la veu més greu, anomenada tenor, prové del cant pla i serveix de referència harmònica a les altres veus, de composició lliure. En el motet els textos poden ser diferents a cada vei i, en alguns casos, fins i tot en llegües diferents. És el que es coneix com a motet pluritextuat.